Un barri com el nostre està força més exposat que altres a la precarietat. L’atur ens afecta més, les bosses de pobresa es fan més grans, el futur es veu encara més negre que alguns carrerons mal il•luminats del Casc Antic, etc. Fins aquí, res de nou.

I la solució que ens ofereixen?, consumir més?, més consumisme?. Potser sí que és la solució, però no per a nosaltres. Amb el consumisme sortiran guanyant la banca, les grans empreses –grans en beneficis i en creació de llocs de treball precaris a països del Sud, però petites en projectes al nostre territori– i un sistema econòmic que ens duu a la deriva (més consum, més us de recursos no renovables, i més impactes irreversibles en el medi ambient).

Les crisis són una oportunitat per créixer. Però no haurien de créixer –tal com està passant– les causes que les generen sinó les alternatives. I aquestes no seran grans projectes –teulades gegants multicolors (Santa Caterina), esglésies majestuoses envoltades de cases humils (Santa Maria del Mar), turisme de façana (*****hotels), o delinqüència de coll blanc (Milleting). Seran petites. Però ja hi són. Veiem unes quantes d’aquestes alternatives:


La solidaritat intrafamiliar, intrabarri i intracultural
Les que menys tenim, més compartim, així que moltes de nosaltres estem oferint allò que tenim (una habitació lliure, un plat a la taula, una estona del nostre temps) a persones que ho necessiten. I això ho fem compartint i també intercanviant: “Tu em portes les nenes a l’escola i jo preparo el menjar per a les dues famílies”, “Vosaltres m’acolliu a casa i jo us ensenyo castellà i català, i m’encarrego de la neteja de la casa”.

Les compres al barri
Estem anant a les botigues i a les parades del Mercat, i cerquem productes locals que no siguin d’empreses transnacionals. Ens coneixem –ens diem pel nom– i tothom sortim guanyant perquè els diners queden al barri i podem fer altres tipus de pactes (“Tinc un deute amb tu però el diumenge et pinto el local”). Mirem de conjugar les coses que són bones per a la nostra salut, per al medi ambient i per als pobles del Sud. Per això ens acostem a projectes com ara els grups de consum ecològic (Tota Cuca Viu?), els de relacions econòmiques justes entre diferents parts del món (Xarxa de Consum Solidari?), els d’entendre el menjar i el cuinar com un acte d’aprenentatge mutu i de relació (Mescladis?), o treballant un hort comunitari (Forat de la Vergonya?).

Els diners moguts d’una forma solidària
Algunes persones del barri hem organitzat sistemes d’estalvi i crèdit que sabem que funcionen perquè ho vàrem viure en els nostres països d’origen. Posem uns diners mensualment i, de manera assembleària, decidim periòdicament a qui se li donen. És, alhora, un sistema d’estalviar i de disposar de diners per necessitats que no es podria obtenir d’una altra forma. També demanem crèdits amb criteris ètics i solidaris tant en origen –qui els posa– com en destinació –qui els rep (Coop57?). I tenim una banca clàssica que no és una societat anònima sinó una cooperativa –que ve de cooperar– (Caixa d’Enginyers?).

La feina per a qui ho té encara més difícil
Estem treballant per a què treballin algunes persones que no trobarem feina en els canals de sempre (som grans, no tenim cap títol per demostrar que sabem fer moltes coses, hem tingut problemes…). I mirem que les feines tinguin un doble objectiu: el laboral i un resultat útil socialment i per al medi ambient (botiga Prisba?). O totes les dones, els homes, negocis i organitzacions que estem recuperant allò que encara serveix, reparant allò que no funcionava, o recollint per reciclar allò que ha mort.

La comunitat com espai de relació i aprenentatge
Posem al nostre abast espais, entitats i cultura per alimentar justament allò que ens enriqueix més que no pas els diners: la creació de comunitat i de l’activitat mútua (Sant Pere Apòstol?), on fer que les diferents cultures es coneguin, es barregin i creixin mútuament (Rai?).

Els coneixements compartits
No tenim diners però som persones tan riques en sabers que necessitem compartir-los. Ensenyem i aprenem en un mateix lloc, entenent que la cultura no és la instrucció sinó tot el que duem a la motxilla i hem acumulat amb els anys (Escola de persones adultes?). O publiquem allò que no hi cap als grans mitjans perquè impulsem una economia solidària, un món més just, o unes formes de fer i pensar que no són hegemòniques però que aporten l’únic camí que tenim si apostem pel futur (Espai Icaria?), o donem veu a les dones –que encara ho tenim més difícil (Pròleg?).

Fins aquí només algunes de les 1.000 experiències no consumistes que hi són i creixen al nostre barri.

No necessitem franquícies-fashion, grans superfícies ni façanes guapes que amaguen economies que sagnen a les persones que volem treballar (algunes de les quals aconsegueixen una feina). El barri i les seves habitants necessiten les persones i organitzacions que esteu treballant per un Casc Antic comunitari, solidari, alternatiu, sostenible, culte en cultura i –sense por ni complexos– altercapitalista.

Educació per a l’Acció Crítica
Article publicat al butlletí Més Casc Antic núm. 10